Mari Carmen Barbero: "en la lluita pels drets de les dones no podem aturar-nos"

Andorra la Vella

Mari Carmen Barbero (Salamanca, 1941) és història viva del feminisme andorrà. Vital i incansable, ha estat una pionera en totes les àrees que ha trepitjat, trencant totes les barreres de gènere de la seva generació. Va cursar medicina en l'Espanya fosca de la dictadura franquista. Va ser la primera dona metgessa en la maternitat de Barcelona, dirigida pel doctor Dexeus. Va destacar com a anestesista a hospitals del prestigi com el Virgen del Rocío a Sevilla i Vall d'Hebron de Barcelona en un entorn majoritàriament masculí. Ha publicat nombrosos estudis clínics sobre neurocirurgia. I a Andorra, va impulsar l'Acadèmia de ciències però sobretot l'Associació de residents d'Andorra (ARA), el Consell de Residents Espanyols (CRE) al Principat i l'Associació de Dones Migrants per la que es va fer notable i coneguda.

Inquieta i curiosa, casa seva ha estat també un nucli constant de trobades i reunions dels intel·lectuals de l'època: des d'Antoni Morell a Manuel Mas.

Mari Carmen Barbero prové d'una família acomodada castellana. El seu pare va ser el primer metge de la família, home de gran vocació que durant la guerra civil i la postguerra va ajudar moltes famílies a sobreviure. Explica Barbero que un cop passada la guerra, va quedar com l'únic metge de la zona i a cap dels pobles on visitava es van produir venjances ni matances gràcies a la seva influència.

La família viu en diferents localitats de Castella i d'Extremadura. Barbero va passar la infància i l'adolescència interna en una escola de monges que no era gens a l'ús i de la que guarda un gran record: les professores eren universitàries i avançades a l'època autàrquica i repressiva del franquisme.

Acompanyava sovint al seu pare a les visites i a la consulta, on disposava d'un dels primers aparells de raig X de l'època. I va adoptar la mateixa vocació en un país en el què les dones no acabaven els estudis primaris per casar-se i les que estudiaven ho feien per dedicar-se a la cura com infermeria o magisteri.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Barbero ingressa a la factultad de medicina de Sevilla en la què hi havia 290 homes i una desena de dones. D'aquesta etapa té nombroses anècdotes com per exemple que el professor d'anatomia feia les disseccions a les fosques perquè les noies no poguessin veure l'aparell reproductor masculí. I explica que el fet de ser tan poques noies estudiant "ni ho dubtàvem perquè era la nostra normalitat".

Poc a poc s'adona que la situació no és precisament"normal" i amb el final del franquisme i sobretot amb el trasllat a Barcelona, on hi va per casar-se, s'acosta als moviments sindicals clandestins de l'hospital de la Vall d'Hebron. Va militar a Comisions Obreres, escollida com a membre del primer comitè d'empresa de l'hospital català en una època, l'inici de la transició, en què sindicalistes, periodistes i activistes eren objecte d'atemptats per part de l'extrema dreta.

Ampliar

Cerrar

El 1980 decideix donar un tomb a la seva vida: malgrat tenir a l'abast una gran carrera professional, amb una enorme projecció, la falta de conciliació familiar no li compensava els mèrits i accepta la feina d'anestesista a l'hospital d'Andorra.

Mari Carmen Barbero viu en primera persona els aiguats o l'ensorrament del túnel de la Massana: "ho vivia com una aventura; em venia a buscar sovint la policia per portar-me a l'hospital perquè les carreteres estaven impracticables per la neu o el què fos". Un país per construir, - ella el qualifica d'underground-  però que alhora li permetia mantenir una vida familiar i social que a Barcelona li mancava.

"Vaig estar deu anys dubtant si marxava o em quedava" explica. Finalment va decidir establir-se de forma permanent perquè Andorra la va "enamorar".

Durant la seva etapa de metge pren consciència de les enormes desigualtats socials al país, especialment entre la població resident. Ajuda a moltes empleades (majoritariament dones) de l'hospital que es trobaven en situació de vulnerabilitat. Fins que en un moment donat una companya de feina l'anima a participar a les reunions de l'ARA, l'Associació de residents d'Andorra, de la que forma part activa en les dècades següents. És a través d'aquesta militància que aconsegueix ser escollida presidenta del CRE.

El 1996 funda l'Associació de Dones Migrants d'Andorra, un any després de participar a la conferència de la dona de Nacions Unides a Pequín com a representant dels residents espanyols a l'exterior.

L'ADMA realitza tota mena de tasques: des de la reclamació de la retirada de la prohibició de la lligadura de trompes, al lliurament gratuït de la píndola de l'endemà; des del suport a dones a l'atur a la reclamació de places de guarderia. Però la seva reclamació essencial se centra en la lluita contra la violència de gènere i el canvi al codi penal perquè es tipifiqués com a delicte.

Durant més d'una dècada atenia víctimes de violència masclista, oferia suport psicològic i legal a les afectades, xerrades i conferència i reclamava la construcció d'una llar refugi per a les dones i els seus fills i filles.

Mari Carmen Barbero acompanyava personalment les dones a denunciar a la policia, atenia amb el telèfon de l'associació de matinada les agredides, i fins i tot es presentava a les cases dels agressors per parlar-ne.

Barbero i l'ADMA van ajudar a visibilitzar una realitat oculta i amagada, la de la violència de gènere, coindicint amb casos com el d'Ana Orantes.

Protagonitza al costat d'altres dones una sonada protesta l'any 2000 a Casa de la Vall en la votació per la construcció de la llar refugi. La majoria liberal va votar en contra, i durant les votacions del "no", les vint dones assistents encapçalades per Barbero van picar amb els peus a terre per evidenciar la seva repulsa.

No l'importa si totes les fites assolides, com la creació d'un servei específic, un telèfon gratuït i altres avenços no la reconeixen com mereixeria: "ho fèiem perquè calia i m'és igual si es reconeix o no" indica.

Ara està desconnectada de la primera fila però continua defensant la despenalització de l'avortament, almenys en els tres supòsits bàsics, i insisteix en la necessitat d'una llar refugi per a les víctimes de violència de gènere perquè diu que són més segures que els pisos tutelats.

Creu que Andorra ha avançat molt en igualtat de drets, que és un gran pas endavant la paritat al parlament, comuns i altres institucions però també que no es pot abaixar la guàrdia i que encara falta molt camí per recórrer: "en la lluita pels drets de les dones no podem aturar-nos; aturar-se és com fer un pas enrere".

La històrica activista feminista ha estat la tercera protagonista de la quarta temporada de la sèrie Amb Veu de Dona (guardonada amb el premi Laurèdia de Periodisme 2021 en categoria audiovisual). Un espai que compta amb el suport del Govern d'Andorra i el patrocini d'Andorra Telecom.