Menja xocolate

Alcoy

Tothom pensa que és invencible fins que el seu cos diu prou. Una resposta física a un malestar que ve directament d'aquell que tot ho controla, o que tot ho vol controlar, la nostra ment. Pensem que podem amb tot, que carregar un poquet més no ens farà mal, pensem fins i tot que podem arribar a deixar d'escoltar les necessitats pròpies per atendre les d'altres.

Primer un mareig, continua amb alguna fatiga muscular i acabes per no poder confiar en les teues facultats, en el teu equilibri o en la teua estabilitat. Símptomes que veiem que volen dir moltes coses, però que sobretot són el resultat d'allò que no veiem. En una societat en la qual no està permesa la pausa, on donem prioritat a allò que potser realment no és tan important, i en canvi no ens escoltem, no es respectem, no es consentim i no "perdem" un poc de temps en intentar comprendre el que ens passa i acabem per sentir que el nostre cos es gira en contra.

Aquesta maleïda pandèmia ens ha ensenyat que la salut ho és tot, que sense ella el món es para. Però encara queda camí per entendre i assumir que la salut mental pertany a eixa base de la qual naix tota la força.

Si no estem bé i la tensió marca baixa, no ens fa res un café, uns fruits secs o menjar xocolate. Ens fa falta parar perquè dir "ja hi ha prou" hauria de ser un dret i no una obligació.