Exodus
Jordi Peidro, escriptor i i·lustrador
Alcoi
Dimecres 30 de juny. Vesprada. Faig un passeig pels carrers de la ciutat. He tombat la jornada laboral i encara hi ha un raig de sol per a refrescar a alguna de les terrasses de la zona. El que passa és que la zona on s'ubica el meu hotel està a un indefinit punt de la frontera entre Móstoles i Alcorcón. Una espècie de Río Bravo, sense mur ni guàrdia nacional, barreja de casticisme i poligonerisme que fa que una esgarrifança navegue per la meua columna vertebral.
Trobe una placeta interior presidida per una acadèmia per a oposicions a la policia nacional i trufada de banderes espanyoles balcó sí, balcó no. Envoltat del lumpen del barri demane una cervesa. Un xaval juga amb una pilota i porta una samarreta del Manchester United amb el nom de Berbatov a l'esquena, imaginen vostès com serà la cosa. El cambrer sol·lícit em serveix però quan a la segona cervesa li demane si potser un entrepà de qualsevol cosa per a no tornar a l'hotel amb la panxa buida, la contundent resposta és; "lo siento señor, no tenemos nada. Ni hoy ni mañana. Es la operación salida".
Dimecres 30 de juny. Nit. Segut al llit de l'habitació de l'hotel, i amb el cap amb bromerols pels cinc graus i mig de cada cervesa, em torne boig per a trobar un bitllet de retorn a Alacant per al dia següent. Diversos trens estan complets i altres tenen places a preus desorbitats. Acabe, histèric i suat, comprant un espai per al tren que què té la retirada d'Atocha a les nou i vin-i-cinc.
Dijous 1 de Juliol. Matí. Agafe el rodalies des de Móstoles després d'haver pres un cafè amb llet i una porra del tamany de la dels Gusmans. Aplegue a l'estació de l'AVE, i la cua per a passar el control sembla aquelles que es feien, allà pels setanta, al cinema de les Esclaves. Ho agafe en més paciència que alguns matrimonis d'allà que, primer dia de vacances i quasi sense haver eixit de casa, ja estan tirant-se els trastos al cap. Superat el tràmit entre a la sala de la planta baixa i allò és de no creure: Centenars de madrilenys dispostos a envair les terres valencianes amb la mateixa educació que gust estètic a la roba.
Quan s'inicia l'embarcament tothom es llança a la carrera cap a la porta corresponen. No es respecten cues, distàncies, xiquets, ancians o personal de Renfe. Hi ha discussions, empentes, insults... Pense en com seria allò en cas d'una guerra o moments de fam i se me posen els pels com escarpies. Mire el bitllet per si no estan adjudicades les places però quede tranquil, tinc la meua assegurada... al cotxe 32! Un únic avantatge he demanat cotxe en silenci i serà el millor que visca en els dos dies que porte pegant bacs pel món.
Benvinguts a l'estiu! Comença l'èxode anual de madrilenys!!
