Tinc esperança en l'espècie humana

Alcoi

Em sap malament tractar el mono-tema, però no puc evitar sentir-me prou orgullós del que veig pel carrer, als coles o a la faena.

Hi ha cafres i borinots a cabassades, però la gran majoria de les persones es posen les macaretes i respecten les mesures de seguretat per la COVID-19. La Paciència, que no resignació, i l’adaptació al nou món per part de tots és molt però que molt lloable. Especialment els xiquets, que han estat un exemple de disciplina i de col·laboració en la tornada al 'cole'. El confinament em va sentar fatal, perquè sóc un HOMO sapiens, però HOMO social i també un habitual de les nostres serres i les reunions familiars i socials. No sóc un pardal de gàbia. 3 mesos tancats m’han llevat anys de vida i m’han fet patir molt pels majors i pels xiquets.

El tema dels nanos i la Tecnologia, reconec que em va arribar a obsessionar. Esgotades les opcions d’oci dels dibuixos, les videoconferències i els aplaudiments pel balcó, les videoconsoles i la Tablet prengueren el poder i el temps de les nostres cases. Jo tenia molta por, perquè reconec que una temporada, allà pels huitanta, em vaig enganxar a l’Spectrum de 48 kas programant en llenguatge Basic un joc del Microhoby… Bo, coses del de la generació del 70. Doncs tenia por per si la xiqueta s’enganxava al Forntite, al Tik-Tok i eixes merdes. I em vaig preocupar. Però tinc esperança en la Humanitat i reconec que l’altre dia en va caure la llagrimeta en veure com la pre-adolescent de la meua xiqueta deixava de costat la Tablet i muntava de la mà del seu cosinet una cabanya amb teles, pinces i cadires.

Els xiquets sempre són xiquets, i juguen i projecten la seua innocència fins que es fan adults. Aprofitem!.