Sense permís
Gabriel Guillem, regidor del Partit Popular de l’Ajuntament d’Alcoi
Gabriel Guillem / PP Alcoy
Alcoi
En el mes d’octubre de 2024, apareixia una notícia en la pàgina web de l’Ajuntament d’Alcoi, amb el següent titular: “El Ayuntamiento hará accesibles las galerías del cementerio. Al ser un Bien de Relevancia Local con protección integral el proyecto está en manos de la Conselleria de Cultura que debe dar el visto bueno.” Al projecte d’instal·lació d’un sistema de plataforma per a fer accessible l’espai de les galeries s’afegeix el de creació d’allò que eufemísticament anomenen “un registro” per tal de referir-se a un forat en el replanell de l’accés central a les galeries, per on poder descendir als difunts.
No sé si a qui llig estes línies li importa més el valor de la veritat o el de la preservació del patrimoni cultural del nostre poble. El fet és que per una banda el Govern de Toni Francés, format per socialistes i nacionalistes d’esquerres, ha tornat a mentir als ciutadans d’Alcoi, perquè la Conselleria de Cultura no ha donat el vistiplau per a fer eixe “registre” i per altra banda ens trobem amb una situació molt greu d’afecció a una obra monumental, del segle XIX, per tal de donar solució de forma potinera a la mancança de nínxols que pateix el nostre cementeri.
Què els ha passat? Com es diu col·loquialment, els ha pillat el bou de la realitat, perquè davant les autèntiques necessitats de la societat no pots anar sempre sobre paraules buides i promeses sense més recorregut que el del titular d’un dia. El procés històric inevitable des de fa segles és que a mesura que la ciutat dels vius creix, la ciutat dels morts també ho fa. Però per al Govern del Pacte del Parterre no devia ser així, i literalment, s’han quedat sense espai per als nostres difunts. Què podien fer de forma més ràpida? Van cercar aquelles tombes més antigues, on sovint ja ningú recorda als difunts dipositats en elles, les de les galeries i han començat a buidar-les.
Unes galeries on durant anys han impedit a moltes famílies soterrar als seus difunts, justificant-se en la impossibilitat de descendir els taüts pel risc a la seguretat dels treballadors del cementeri. Ara, com la necessitat fa fer, quan s’han vist obligats per la situació generada, aleshores sí han trobat la solució que no van saber donar abans a les famílies que disposaven de nínxols a les galeries. Però quina solució? Trencar la volta de pedra central i posar unes jàssenes metàl·liques com a reforç estructural, que fa malbé a la integritat arquitectònica del conjunt, per a obrir un forat, “un registre” per a baixar les caixes.
I de nou, la precipitació, la mancança de sentit del gust i d’excel·lència que van fer d’aquesta ciutat, del nostre cementeri, un referent, es fa manifest en la solució donada per a baixar les caixes pel forat que han obert. Un polispast d’obra, amb un puntal de bastida encaixat en un dels portals, remata una nova demostració de la ja habitual forma de treballar d’aquest Ajuntament.
Sovint sentim dir ara això de “preferix demanar perdó que permís”. Sembla aquesta és la màxima actual del Govern; però el problema és que el perdó no podrà recuperar la memòria, el patrimoni, sobre el qual han atemptat.
