Fresquitas mañanas

Alcoy

Hi havia un temps, a esta mateixa emissora, que als matins sempre escoltaven d’un popular locutor, allò de fresquitas mañanas. I era simptomàtic. Perquè el dit de Tomás Gisbert era, ni més ni menys, que la constatació la realitat que vivíem al nostre poble de forma intrínseca. I és que el fred forma part de la nostra realitat. De la nostra cultura. No és casualitat que tant en València com en Alacant ens contemplen com a la gent de la muntanya.

Tot i que, per eixes coses de l’indiscutible canvi climàtic, allò del fred ha anat perdent força amb el temps. I més encara, allò de les nevades. Eixes nevades que eren, sense dubte, part del nostre cicle de la vida. Perquè tots el que som la generació boomer (vaja, els que anem entre el 50 i els 60) sabem ben bé com ens passàvem l’hivern esperant que nevara. No sols per l’espectacle que suposava veure la ciutat de blanc, sinó perquè implicava un dia sense escola. I això, quan tens deu, dotze… anys és la millor notícia del mes.

Estos dies, el fred ha tornat a ser, precisament, notícia. I altra vegada hem vist com el mercuri ens feia tremolar només de pensar-ho, tot i que no isquérem de casa. I sí, els que vivim fora, veiem les dates a la comarca amb cert estupor. “Mare meua”, diem quan ens mostraven que als voltants de Bocairent hi ha hagut 12 graus negatius. Ens sorprenem, però també tots saben que és que toca. Que és el normal.

El que sí que hauríem tots de procurar és que, en este hivern, que solia ser dur i que, amb del canvi climàtic, ja mai saben en quin extrem estarem, que els més vulnerables no hagen de patir els efectes d’un temporal de pluja i neu; de la pobresa energètica o de la soledat que implica la dependència. En això, tots, haurem de ser solidaris. L’administració, la primera. Perquè el fred, la neu, no es viu ni és igual per a tots. Fresquitas mañanas.