El dinar

Alcoy

Bon dia! Teniu ja reservada la taula per al dinar de Nadal? No? Doncs poseu-vos les piles perquè la cosa està ja difícil. Hi ha llocs què, si la família és nombrosa, com és el meu cas, et demanen tots els diners pel davant, no un senyal, no, volen cobrar tota la factura, íntegra, anticipadament, per evitar que s'arruïnen les expectatives de negoci amb cancel·lacions d'última hora. És indicatiu que les reserves estan a rebentar. És a dir, que tenim el putxero de Nadal en perill d'extinció. Encara que la veritat és que tenim en perill d'extinció no solament el putxero, també l'arròs caldós, l'olla, les llentilles, la borreta... perquè no hi ha qui guise a casa, digam-ho clar, molta gent que ja té quaranta anys no ha fet a la seua vida un arròs al forn, o una bajoca farcida, ni s'ho plantegen.
Així que el meravellós i tradicional dinar de Nadal a casa, que va començar amb huit o nou comensals, quatre generacions després, que es diu prompte, s'ha convertit en la recerca d'un local on puguem ajuntar-se vint-i-quatre iaies i iaios, fills i filles, nets i netes, gendres i nores, pagant un preu probablement car per un dinar probablement mediocre, i amb un soroll ambiental que fa impossible qualsevol conversa.
Ai!... va cantar el poeta... On queden aquells matins nadalencs de perols bullint, de foguers encesos, del forn bramant, de l'amorós 'mantel' blanc de fil sobre la taula i de cadires vario pintes al seu voltant, de perxes i llits ataquinats d'abrics dels benvinguts familiars...? Luisa, que era la nostra gran 'mamma', primera generació, servia els plats de caldo del putxero amb fideus, rovellets, fetget i morelleta i preguntava a tots i a cadascun: "Ho tens bé?" I francament, no m'imagine a cap cambrer preguntant-me mentre em serveix el plat de Nadal, el que siga, 'secreto ibérico' o llobarro 'con su salsa de miel', em dóna igual, no vull saber-ho, si ho tinc bé.