Torne a Alemanya

Alcoy

M'agafen acabat d'aterrar d'Alemanya. He anat a Flensburg, frontera amb Dinamarca. A presentar un tebeo en un Festival cultural Latino que organitza un cubà, professor de la Universitat, cul inquiet com el que més i amb un bec d'or que ja voldrien molts polítics d'alçada mundial. I el tipus ho fa amb trenta mil bolívars que aconsegueix any darrere d'any d'empreses locals. Una ciutat que a l'anterior viatge el rector de la Universitat em va dir que és, poc més o menys, Alcoi i mig.
Què els sembla? Açò no dona per a una columna sinó quasi per a una novel·la. El que passa és que per imponderables del calendari he hagut d'entregar aquest text abans d'emprendre viatge. Així que potser una Dana ens farà aterrar a Malta i em quede a viure enllà, O que per a entrar a Alemanya des de Dinamarca, tal com s'han posat les coses després de la victòria de l'extrema dreta a l'est del país, em trinque la polizei i em pose més problemes que aquella nit a Nova York -els que segueixen aquestes columnes saben de què parle-i fins i tot acabe a mans de l'Stasi. O que les primeres salsitxes i chucrut que taste no estiguen de rebut i acabe amb el mal de Moctezuma o com s'anomene aquest delicat assumpte al nord d'Europa... El cas és que si ocorren qüestions dignes d'ocupar portades als diaris, els ho faré saber a la pròxima columna que, si tot va com va, serà aproximadament en un mes.
I hui?, preguntaran. Doncs hui ja ens hem berenat la meitat o més del temps. Així que remate tornant a les dimensions i a la qualitat de vida de Flensburg. I els diré que vaig trobar una ciutat amb molt d'encant, tranquil·la per a viure, impol·luta i, pel que sembla, amb una renda per càpita important. Una ciutat amb una eixida al mar, fonamental a algun moment del passat, però que ara sols s'aprofita com a port esportiu. Una ciutat que sembla créixer des de unes dimensions modestes.
I cap on mire quan dic açò? Doncs no mire a cap lloc, però sí que em fa cosa veure com, amb un passat tan esplendorós com el d'aquesta, amb unes condicions, canviant mar per muntanya, molt semblants, i amb un potencial que dubte molt tinga massa que envejar, llangueix lentament la meua ciutat. I no es veu un futur clar, ni una bona empenta cap a cap lloc i ni tan sols una idea aproximada del que volem ser.
Ara bé, ací del que són festivals, anem ben servits, encara que cap empresari pose trenta mil euros per a fomentar-los.