Tornar als orígens

Alcoy

Encara que a hores d'ara, no sabem quin serà el desenllaç de l'affaire del «Club Deportivo Alcoyano», caldrà que donem una ullada als inicis del club i potser hi trobem algunes referències per a tornar a ser el que érem perquè l'actual mercantilització de l'esport, a l'estil nord-americà de franquícies, està fent perdre les arrels d'on venim. El 13 de setembre de 1928, el periodista Camilo Jordá Carbonell va assumir la proposta del «Boxing Club Deportivo Alcoyano» de federar els diversos clubs locals de futbol per a crear una nova entitat esportiva que poguera competir en campionats regionals. Amb esta idea es va formar un equip, compost de jugadors procedents d'estos clubs locals, que va disputar el seu primer partit, com a «Club Deportivo Alcoyano», el 17 de febrer de 1929 enfront de l'equip de futbol del Regiment Otumba núm. 49, de Xàtiva, al qual va guanyar per 4-1. Este primer partit, així com els de les temporades següents, el nou club els disputava en el camp del Collao, propietat de l'empresari i entusiasta promotor de l'esport Francisco Laporta Boronat, el qual havia adquirit estos terrenys per a construir un recinte olímpic a principis de la dècada de 1920, per a la pràctica de diversos esports, entre ells el futbol. El Real Alcodiam Deportivo era un altre dels equips locals que utilitzava estes instal·lacions per als seus partits oficials. En 1933, Laporta va cedir oficialment el camp al «Club Deportivo Alcoyano» per a la competició de lliga. El «Club Deportivo Alcoyano» va nàixer com a societat esportiva el 24 de març de 1929, i amb un acord de bona part de dirigents dels equips de futbol local per a aportar al primer equip d'Alcoi els seus millors jugadors. Els primers anys van discórrer jugant en categories regionals enfrontant-se a conjunts d'Alacant i Múrcia. Acabada la Guerra Civil, l'Alcoyano iniciaria el seu període més important i, esportivament, més transcendental, ja que, en la temporada 1940-41, es va proclamar campió regional i subcampió d'Espanya d'Aficionats. En concloure la temporada següent, 1941-42, va aconseguir ascendir a Segona Divisió. Tres anys en esta categoria de plata van ser suficients per a proclamar-se campió absolut i aconseguir l'ascens automàtic a la Divisió d'Honor. Des de la temporada 1945-46 fins a la 1950-51, l'Alcoyano va jugar quatre lligues en Primera Divisió (45-46, 47-48, 48-49 i 50-51), i en Segona Divisió es proclamaria dues vegades campió. Va ser en esta brillant etapa del club, amb els seus continus ascensos i descensos a les dues millors divisions del futbol nacional, quan es va forjar la seua llegenda, ja que els aficionats de la resta del país consideraven una missió quasi impossible que una ciutat que a penes tenia cinquanta mil habitants disposara d'un club que competia amb l'elit del futbol espanyol. Eixa admiració es va resumir en una frase: «Tindre més moral que l'Alcoyano». Potser seria hora de tornar a aquella idea original dels nostres besavis i que l'Alcoyano fora el club dels millors jugadors de la comarca. Una mena d'Athletic de Bilbao. Fotografia oficial de jugadors i equip tècnic del «Club Deportivo Alcoyano», a principis de la dècada de 1970, davant l'antic hotel de la Font Roja (Foto: Carlos Coloma, Fototeca Municipal d'Alcoi)