L'Efecte ASPROMIVISE
Artículo de opinión de Sandra Córdoba López
La última corredora de la carrera popular de Aspromivise cruzó la meta el lueves en torno a las 13h. No han parado de aparecer comentarios, imágenes, reflexiones y tantas cosas que hacen mayor este hito deportivo. Las emociones que se viven ese día nos las hace ver Sandra Córdoba, periodista deportiva que hacer la carrera popular acompañando a una atleta en silla de ruedas. Sandra, en un artículo que titula El efecto Aspromivise nos traslada a cada uno de los metros del recorrido, Un artículo imprescindible de leer y que demuestra lo importante que son personas como esta periodista en la nuestra sociedad. La carrera popular es mucho más que el simple correr y el efecto Aspromvise así lo demuestra.
Más información
"Tots tenim eixa pel·lícula que hem vist no sé quantes vegades. Pensa,segur que se t'ocorre un títol. Jo he perdut el compte amb La La Land. Sempre em passa el mateix; ve la part dels crèdits i automàticament entreen una espiral d'immersió en la que m'abelleix coreografiar fins elsdespertars. Que eixir a caminar amb auriculars es puga convertir en unflashmob estil musical on qualsevol persona siga capaç de sincronitzarpassos de ball inexistents. O que puga arribar a ser bona idea això deformar-se un embús en l'A-7 mentre els conductors decideixen pujar-seals seus capons i cantar a l'uníson eixa mítica escena d’Another Day ofSun.
No sols li tinc una especial tendresa per ser una finestra oberta alssomnis. Sinó pel seu gran valor emocional. Saps, hi ha persones que estrenen a tu en el moment i el lloc adequat. El mateix passa amb lespel·lícules. Rius, plores, sents, t'identifiques i descobreixes un exercicid'introspecció que creix cada vegada que la repeteixes en els teus ulls.Després estan els dies de pel·lícula, sense cinema pel mig. La realitattatxa qualsevol ficció, per això ens apassiona tant reviure-la. No fa faltaimaginar-nos-la, tan sols palpar-la amb les mans. El de hui, 27 d'abril, estàtenyit amb “l’efecte Aspromivise”. És un terme que he encunyat des de lameua pròpia invenció i que percep des de la primera vegada que em vaig submergir en el centre ocupacional. Vos ho explique: t'embolica la sensació que les persones floreixen i que en el seu transcurs laserotonina, endorfina, dopamina i oxitocina arriben al seu punt àlgid. Traspassa qualsevol mètrica que intente freqüenciar les emocions i ni tansols els pulsòmetres detecten la infinitat de batecs que emboliquen la caixa toràcica. Sents que la teua felicitat és una travessia que solca a la velocitat de la llum. No tens resposta per a quasi res, però l'alegriat'abraça amb exaltació. Ací estic, per segona vegada consecutiva, en la carrera per a persones amb diversitat funcional, carregada amb “l’efecte Aspromivise” i disposada a reviure el seu rerefons a través de l'experiència dels que escriuen la seua història.
Res més arribar em trobe amb una marea taronja que s'entrecreua. Recorde com la immediatesa controla moltesvegades el nostre temps, com xoquem amb les presses, com traspaperem l'important, però en un espetec les varetes del rellotge es detenen.Comencen a unir voluntaris amb usuaris, com una recreació d'eixe fil roig tan famós que connecta als que estan predestinats a conèixer-se. El missatge és clar: acompanya'm en aquest fragment de la meua vida, perquè, “amb tu, anem més lluny”.
Les barreres socials sempre esderroquen millor si l'espenta és col·lectiva. Com en tota pel·lícula, els dies també es ballen amb banda sonora. La simbiosi entre Maldita Nerea i Andreu Valor fa que “Extraordinària” ressone entre les oïdes de la multitud. I llavors, comença el moviment. Elsusuaris d’Aspromivise dansen mentre els concordes sonen en clau dediversitat. Mocadors a l'aire i llibertat. Com quan obris la finestreta del cotxe i et pega la brisa en la cara o quan deixes de qüestionar-te si estàs fent el ridícul; quan gaudeixes de la teua cançó a la dutxa o acabes amb una cefalea desenfrenada per tant riure.
Más información
Tot això es respira en els seus rostres, es mostren tal com són, sense necessitat de discreció i amb lamirada focalitzada cap a una societat més justa. Comença la carrera. 1206 participants sota el dorsal 1005. Els número ssimbolitzen moments transcendentals. El d'enguany resplendeix amb lafigura d'Àlex Roca; el seu grau de discapacitat (del 76%) no ha sigut una trava per a travessar la meta d'una marató. Ell és l'espill en el qual esveuen reflectits tots els que corren per a alçar els seus drets, per a traurede l'ombra a la inclusió. Ningú aparta la vista, tots miren de front la seua veritat, interioritzen el seu lema: “el límit te'l poses tu”. Els carrers del casc antic de Xàtiva s'omplin de persones amb capacitats diferents, ànimes que pregonen entre salts i somriures la convivència. Cada pas que donen va acompanyat de pancartes, sons i tota una pluralitat de veus de xiquets d'escoles i instituts que creen amb amor més llaço scomunitaris. Perquè no ho oblidem; els centres educatius són el millor passadís per a nodrir cors que caminen cap a l'equitat.
Durant els 2200 metres no deixe de fixar-me en la quantitat de rostres que semblen haver-se contagiat de “L’efecte Aspromivise”. No m'estranya, és inherent a l'ésser humà dotar-se de totes les vibracions que ens impulsen a aplaudir amb ímpetu, a dibuixar en la nostra expressió somriures per inèrcia, a sentir que eixes quatre hormones de la felicitat que abanses mentava freguen sense dissimulació l'èxtasi. Travessem la meta; e lrock de Dekubito Pron and the Supins ens espera per a donar el colp fina ld'identitat.Hi ha dies de pel·lícula que rememores una vegada i una altra.
Penses que eres una mera espectadora, però t'adones que en realitat des del momentque traspasses la línia de meta la teua vida ja ha traçat un propòsit que s'entrellaça amb les milers de vides que també presencien. Ja saps, hi ha persones que es trenen a tu en en lloc i el moment adequat; ara, 1206 corren en equip.
Vides repletes de moltes possibilitats, de normalitat,d'amor correspost, d'una calidesa que es busca des de l'interior per a apreciar que compartir el que som sense conjectures ni prejudicis és el que ens manté ferms, el que ens desperta cada dia per a prosseguir ambla nostra millor versió. Ja ho diu La La Land, no importa el pes de le scirumstàncies que tracten d'ennuvolar-nos, sempre existeix la possibilitatd'un altre dia de sol"
Las entrevistas del "Hoy por hoy"
