Plasticultura: o de com el plàstic pot ser sostenible

Valencia

Biodegradació i reutilització. eixes serien les dues paraules clau. Chelo Escrig és investigadora especialista en agricultura i medi aquàtic en AIMPLAS, i en La Llavor explica que el problema no està en el plàstic, en el material en si, si no en "la gestió de la fi de la seua vida útil". En això centren ara els seus esforços: aprofitant l'experiència acumulada amb l'envasament de productes frescos estan portant al camp, a l'agricultura, eixos avanços.

Plàstics biodegradables que mantenen la seua funcionalitat durant el temps que requereix el cultiu per al qual estan destinats. Plàstics que després poden reutilitzar-se o reconvertir-se. Eixos són els objectius. Escrig insisteix en la necessitat de fugir de la cultura de "usar i tirar" per a apostar per una cultura circular que permeta prolongar els usos del plàstic.

Perquè, ara com ara, no hi ha alternativa al plàstic i perquè sense ell, per exemple, molts cultius serien impossibles. Serveix per a control de plagues, per a controlar humitat i temperatura, és necessari (per llei) per a exportar i importar productes...

Sí que reconeix que el camp és un sector molt desfavorit que no rep l'atenció que mereix i al qual, no obstant això, pressionen sistemàticament exigint-li una sostenibilitat que val diners. Per això costa més avançar però al temps lloa els agricultors. Ells són els primers interessats a reutilitzar, per l'estalvi que suposa de costos. I ells són els primers interessats a evitar contaminació per plàstic dels seus sòls, perquè són els que els donen menjar.