10 nits en 10 joies arquitectòniques: "Darrere d'Escorial 50 s'hi amaga una utopia"

Barcelona

En mig dels blocs baixos de la vila de Gràcia, s'aixeca un edifici molt alt. És a Escorial, 50. Un edifici que no és especialment bonic de fora, que es podria descriure com a brutalista i que ha estat escollit per l'arquitecta, Núria Moliner, com un dels deu edificis del seu llibre: "Deu cases deu nits". La també divulgadora ha escollit deu edificis catalans per passar-hi deu nits diferents i així parlar de l'arquitectura que, com diu Moliner, és "l'escenografia de les nostres vides".

Avui a El Balcó, Núria Moliner ha tornat a visitar la casa d'en Salvador i l'Anna, que van obrir-li les seves portes, i ha retratat la importància d'aquest edifici i de l'arquitectura.

Escorial 50, una utopia amagada

L'edifici d'Escorial 50 va ser el primer on va dormir Moliner. Era un edifici que quan hi passava per davant li cridava molt l'atenció per "poc estètic i poc integrat en l'entorn". Però quan va aprendre la importància d'aquest projecte, es va convertir en un dels més interessants. "És lleig", admet al llibre, però "les creacions arquitectòniques s'han de valorar pel context" i en el seu moment, Escorial 50 va ser un "projecte experimental" que va trencar amb tot; amb la distribució de Sardà i amb el tipus dels espais. Va crear espais públics i comunitaris dins del mateix edifici, es van fer dues façanes per millorar la ventilació i la llum i dins de cada porta s'hi amaga un dúplex: "No ens n'adonem, però darrere s'hi amaga una utopia".

Aquesta utopia s'amaga darrere de formes ortogonals i molt formigó, perquè el d'Escorial 50 és un edifici que es podria arribar a considerar brutalista, "molt lligat al moviment modern i al racionalisme". El que buscava era "obtenir el màxim amb el mínim, no gastar més materials dels necessaris ni recarregar la decoració". El que més va impressionar Moliner, però, va ser el gran replà descobert que dona accés a cada habitatge: "És un espai intermedi, entre exterior i interior, i també entre públic i privat". Era una innovació del moment que ara s'està aplicant en molts habitatges públics i cooperatius.

De fet, Escorial 50 era només una part de l'illa Escorial. Hi havia diferents blocs d'habitatge, tallers, comerços i espai públic. Era una manera d'integrar diferents usos en un sol espai: "És quan té sentit l'arquitectura", ha apuntat Moliner. De fet, tant el Salvador com l'Anna, graciencs de naixement, havien viscut tota la infància i joventut al voltant d'aquest edifici, que abans estava completament obert: "Quan érem petits els nens jugàvem a l'interior de l'illa, com si fos una plaça més de Gràcia". Ara s'ha tancat, i ha tornat a ser una illa més de Barcelona, privada i restringida a la resta de veïns.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Més enllà de l'acadèmia

Quan Núria Moliner va pensar aquest llibre, l'objectiu principal que tenia era oblidar la part acadèmica de l'arquitectura i entendre les cases des de la gent que hi viu: "No volia fer-ho des de casa meva, volia convertir-me en hàbitat d'aquell espai". És per això que va anar trucant a casa per casa per dormir a totes elles. El Salvador ha recordat que, quan li va proposar, va haver de preguntar-li dues vegades, però li va semblar una idea fantàstica. De fet, durant la seva estada, tant a Escorial 50 com a altres edificis, Moliner ha sentit que s'ha establert "un vincle" amb els habitants: "Compartir intimitat quan no et coneixes fa que sorgeixin converses més profundes".

Moliner també ha visitat la Morada, la Casa Positiva, la Casa Coderch, el Taller Sert, la Casa Mercaders o la Casa Gomis, de la qual va haver de marxar perquè no podia dormir pel soroll dels avions que s'enlairen i aterren a només 400 metres. L'elecció de les cases s'ha fet a partir de tres condicionants. El primer, que fossin edificis d'arquitectura modera i contemporània, dels segles XX i XXI; el segon, que agrupes diferents moviments arquitectònics; i el tercer que fossin diferents realitats d'habitatge —públic, social, cooperatiu, etc.—. A part, també ha inclòs alguns dels arquitectes a qui admira i més il·lusió li feia. Al final, l'objectiu era descriure tots aquests edificis amb una mirada des de dins, convertint-se durant 24 hores en els habitats d'aquella casa i entenen l'arquitectura "com una escenografia de les nostres vides".