Santi Giménez: "Una redacció funciona quan coneixes el nom de la parella dels teus companys, dels fills, i quan poden venir a explicar-te els seus problemes"

Barcelona

Santi Giménez, nascut a Barcelona, es dedica al periodisme esportiu i actualment és el subdirector del diari AS de Catalunya, però ha treballat i col·laborat a altres mitjans de comunicació com ara la Cadena SER, RAC1, TV3, entre altres. Connectem el Llapis de Memòria de Santi Giménez.

Comença el Llapis de Memòria de Santi Giménez amb 'Witch Queen of New Orleans' de Redbone, una cançó amb la qual pràcticament va tenir els primers contactes amb la música, "no sé com els vaig conèixer, era un disc de 45 revolucions que tenien els meus pares. I un dia hi havia aquest disc a casa, jo vaig mirar, i a la portada hi havia uns 'tios' peluts... Després la meva mare em va dir que eren indis", "em va flipar moltíssim perquè era un disc diferent". El periodista va néixer el dia de l'estalvi, és a dir, el 31 d'octubre, del 1968 i explica una anècdota, i un avantatge, d'haver nascut aquest dia, "Caixa Barcelona et feia un compte i et posava unes quantes pessetes".

També ha parlat sobre com era ell de petit "era molt alt, primet, poc dotat pels esports, i era molt pèl-roig, en aquella època feien Pippi Calzaslargas i no era fàcil". Explica com a la seva infantesa vivia al barri de la Sagrada Família, va residir allà fins als 22-23 anys, "vivia amb la meva germana, els meus pares i la meva àvia. La meva àvia era una magnífica lectora, va ser professora durant la República, anarquista; va quedar vídua molt jove perquè el meu avi va morir a un bombardeig".

Ha explicat com va ser la seva experiència quan era un petit estudiant als Jesuïtes, "els capellans tenien una obsessió per preguntar-me quantes vegades me la pelava". A banda d'aquesta mala experiència, afirma com ell tenia clar que es volia dedicar al periodisme des de ben petit, "des dels 10 anys tenia molt clar que volia ser periodista, perquè pensava que no sabia fer res més a part del periodisme", "escriure se'm donava bastant bé", en preguntar-li sobre si es decantava en un primer moment pel periodisme esportiu o el periodisme generalista, respon que "anava pel periodisme en general, i dic si puc anar gratis als partits, millor", "el primer partit que veig del Barça és amb Cruyff de jugador, només he demanat 2 autògrafs a la meva vida, un d'ells va ser a Schuster".

La seva afició pel futbol ve des que era un nen, explica com quan era petit jugava al futbol i era un golejador. També ha puntualitzat que "anava al col·le amb Urdangarin i vaig fer la comunió amb ell, no era massa espavilat. Era bon 'tio' i sempre m'he portat bé amb ell".

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Un dels seus primers ídols, fora del món esportiu, és Dan Aykroyd dels Blues Brothers, més conegut com a Elwood. Sona 'Soul Man' de The Blues Brothers. "M'hauria fet molta vergonya haver-li demanat un autògraf a Elwood, jo volia ser com Elwood", "m'agrada molt la seva figura, perquè és el tio que està allà, toca l'harmònica i res més", "és el primer canadenc que admiro".

Passem a la seva època d'adolescent, on narra que quan era adolescent es passava per la residència Joaquín Blume, un centre esportiu d'alt rendiment. Allà coincidia amb grans estrelles de l'esport nacional. "La meva mare treballava a la Blume", "jo dinava a la Blume".

En preguntar-li sobre si té pensant, en un futur, escriure unes memòries ha respost, "no tinc pensat escriure unes memòries, tinc pensat jubilar-me i deixar d'escriure".

Ens traslladem als seus moments a la universitat i els primers contactes amb el món professional amb 'Don't get me wrong' de The Pretenders. "Quan vaig escoltar la cançó em va agradar molt i després vaig veure el videoclip i clar... em vaig enamorar, guapíssima i tremenda", "vaig començar a seguir The Pretenders i em vaig adonar de la vida de Chrissie Hynde", "quan vaig veure aquella dona em va resultar molt inspiradora i molt potent".

Parla sobre la seva relació acadèmica amb la universitat, "tampoc vaig trepitjar massa la universitat, vaig començar dues carreres. Ciències de la informació, és acollonant el nom de la carrera 'Ciències de la informació', i filosofia, m'agradava més la filosofia, quan estava a COU em flipava, m'agradaven molt les històries de mitologia grega. Soc presocràtic", afirma el periodista.

Entre els 80 i els 90 va entrar a la Revista Olímpica Barcelona, del 88, i al Diario Las Noticias, del 90. "Vaig començar a una redacció", "vaig fer retalls, redactar breus, columnes, etc.", "el meu primer titular va ser sobre Wimbledon i vaig escriure 'Wimbledon és un polvorón' en comptes d'un 'polvorín'", "ara intento que els titulars no siguin massa semàntics, aquesta casa és molt seriosa".

Durant aquella època, allà on anava, tancava el lloc, "vaig entrar al Diari de Barcelona al 90 i va tancar al 94". "Vaig fer els Jocs de Barcelona i vaig fer de tot, vaig veure el Dream Team a Badalona, vaig veure halterofilia...", "la redacció del Diari de Barcelona era diferent, ara visc a un carrer d'on hi era el diari abans, cada tarda pujaven els del bar i allà la gent bevia whisky, la gent es cridava, es tiraven telèfons, meravellós". "Abans la redacció era gent, soroll, allà vaig conèixer gent magnífica, hi havia gent collonuda, alguns amics meus són d'aquella redacció".

Ha parlat de les primeres experiències a la facultat, "el primer dia que vaig arribar a la facultat, que vas cagat, arriba Ernest Udina i diu: senyors, avui no donaré classe perquè hi ha una assemblea d'estudiants, va ser un 'catxondeo', em va servir per les assemblees de les empreses", puntualitza.

"Abans no hi havia analistes, hi ha un perfil de periodista esportiu que s'ha de reivindicar que és el que fa que tot funcioni, gent així no surt mai, els que saben com va el diari i que el tenen al cap", afirma Giménez.

El periodisme esportiu ha canviat en els últims anys, com també ho han fet les relacions amb els mateixos jugadors, "abans entràvem al vestidor gairebé i teníem accés a tots, viatjaves amb ells i et relacionaves, ara ja no passa", "una vegada, un cap que tenia, em va dir, 'en Carrasco ha tingut un accident anant a l'entrenament', i era el meu segon dia, 'fes-te passar per familiar seu i truca a tots els hospitals de Barcelona'. També trucant als hotels", "Ho vaig aprendre del gran Fernando Borderias"

És el torn de 'Ya no sé que hacer conmigo' d'El Cuarteto de Nos, un tema que resumeix la seva vida, així la relaciona amb la filosofia: "això és epicureisme, no seria cap corrent relacionat amb la religió". Sobre la cançó i el grup: "era un grup que no coneixia de res, és dels seus primers discos", "no és una grandiosa cançó, però em va fer gràcia, a partir de llavors els vaig seguir molt", "Uruguai és un gran país", inclou el periodista, ja que els integrants del Cuarteto de Nos són uruguaians.

També ha parlat sobre la figura del Santi Giménez com a avi, "és molt millor que ser pare. El meu fill i la seva parella són superindependents i no m'utilitzen per res, de fet, quan el meu net tenia 10 mesos, van anar a viure a Zàmbia a cuidar gossos, ara ja són aquí".

Continua el Llapis de Memòria del periodista amb 'Pata pata' de Miriam Makeba, cançó que defineix com a la cançó de l'alegria, "ningú no pot sentir aquesta cançó i no posar-se content". Parlant de moments alegres, a un viatge a Suïssa, en representació del Diari Sport, coneix a la Gema Herrero, també periodista esportiva, "ella no em feia cas, portem 25 anys discutint sobre això, vaig tirar molta fitxa. Ens vam conèixer abans però no em feia ni cas". Gema Herrero és una periodista molt compromesa en contra del masclisme als entorns laborals, especialment a les redaccions, i el periodista explica com, gràcies a ella, ha après molt, "té tota la raó, he vist com la menyspreaven, com ella patia, vaig aprenent amb ella cada dia", "és molt esgotador fer pedagogia, ho enviaries tot a la merda", "hauríem de callar molt més i escoltar molt més", conclou Santi Giménez.

Sona 'Ellos dicen mierda, nosotros amén' de La Polla Records, un tema que el trasllada a la seva era més macarra, "és de la meva fase punky, em mola molt La Polla Records. Aquesta cançó em sembla meravellosa". Ha aprofitat per parlar sobre dos grans companys de feina, "en Miguel Rico és el meu referent a nivell personal, és un dels tios més intel·ligents que he conegut. En Lu Martín l'estimo molt".

Per concloure el Llapis de Memòria de Santi Giménez, el periodista ha hagut d'escollir entre Nina Simone i Annie Lenox, finalment, ha escollit a Simone. Sona 'Ain't not got home' de Nina Simone, "entre l'Annie Lenox i la Nina, em quedo amb la Nina. Aquesta cançó és de no tenir res, soc pobre, però tinc la meva veu per lluitar contra el racisme", parlant sobre el que explica aquesta cançó.