L'home a qui un llamp i els indis que predeien les tempestes van convertir en meteoròleg

Girona

Jordi Carbó entra cada dia a casa vostra amb una veu que transmet bonhomia i passió, però poca cosa més en sabríeu dir d'ell. Ni vosaltres, ni molts dels seus companys, alguns amb 25 anys de fatigues conjuntes. No li posareu cara a les xarxes socials. No té Whatts App. Ni cotxe. I fa deu anys que va decidir treballar lluny de la ciutat, en un poble, Aiguafreda, que li permet estar en contacte amb la natura i cultivar el seu gust per la fotografia i l'astronomia. De la discreció i de la recerca de les coses que realment tenen importància n'ha fet bandera i no s'amaga de dir que té la sort de viure de dues grans passions: la meteorologia i la ràdio.

Ens sorprèn proposant-nos 'La leyenda del tiempo' de Camarón de la Isla per obrir la conversa. Li agrada el flamenc amb moderació, però això no li impedeix apreciar "el gran flamenc". "Si l'escoltes i no tens gaires prejudicis, t'acaba enganxant" i ha convertit aquesta peça de Camarón en una mena de "pastilla terapèutica" per combatre el mal d'ànim. Un ús de la música que també aplica per a la Suite Número 1 de Bach per a violoncel en so major de Pau Casals, perquè la "tristesa desfogada" que transmet li fa posar "les emocions del cos a flor de pell". Li agradaria que sonés en seu seu "comiat a aquesta vida".

Abordem el seu vessant d'home discret i diu, de broma, que és "un romàntic de la ràdio" i vol que ningú pateixi "la decepció" clàssica que molta gent ha experimentat al posar cara a aquelles veus que el seduïen. Més seriosament, admet que és a les xarxes només en qualitat d'observador i que el molesta el to tòxic que s'hi acaba generant.

Per això també es considera amant de la "discussió política" però no del diàleg entre sords que es produeix quan es troben els que repliquen "allò que es diu i s'escolta a tot arreu". Tampoc veu bé que s'imposi el descrèdit de la política: "hi ha polítics i polítics, hi ha xarlatans i aprofitats de la política, però, al final, tot és política i quan el ciutadà s'allunya de la política, els mals polítics triomfen i es perjudica a la majoria"

Plora cada cop que sent 'La planta 14' de Victor Manuel, que ens serveix per fer avançar la conversa. Ve d'una família "d'operaris de fàbriques", les morts laborals sempre l'han impressionat i cap cançó descriu el sentiment que genera com la peça de Victor Manuel, opina.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

La méteo i la ràdio

Hem de parlar dels seus orígens a la ràdio, que es remunten a un 1 de febrer de 1998, el dia del seu aniversari i quan es complien exactament 71 anys des que Eduard Fontseré va inaugurar el servei meteorològic de Ràdio Barcelona "per advertir la gent del camp i de la mar del que es podrien trobar" quan anessin a treballar.

A casa hi havia gust per la natura i l'excursionisme i va ser en una sortida familiar a l'Alt Maestrat quan se li va despertar el cuc per aquesta professió quan un llamp els va sorprendre refugiats sota d'un campanar. "Veure-ho tot en lila, l'espectacularitat del so del tro, i els pèls de punta del braç del meu pare" van fer-li sentir la necessitat de voler entendre què havia passat. Tampoc nega la influència d'aquells indis de les pel·lícules d'infantesa que "posaven l'orella a la via del tren i predeien l'hora que passaria el tren o observaven els núvols i anticipaven les tempestes".

Més endavant, gent com Antoni Castejón -de qui en va plorar la mort- o Alfred Rodríguez Picó, els primers referents a TV3, li van fer veure que es podia "estar boig (de la méteo) i que no passava res" i, a sobre, adonar-se que aquella seva passió "podia ser una professió".

Dèiem que no té cotxe. En realitat, no té ni carnet de conduir. "Quan era petit vaig veure unes imatges que no he oblidat i pateixo el que es coneix com a amaxofobia, fòbia als carros, que deriva en por a la carretera i inseguretat", fins al punt que, tot i que pot anar en cotxes conduïts per altres persones, "si qui porta el cotxe no és bon conductor, hi pujo un cop, però no dos". Ho explica mentre ens acompanya la veu de Rosalía interpretant 'Aunque es de noche', una peça d'abans del 'Malamente'. La va descobrir tard, però ja no l'ha deixat mai més i fins i tot ha anat algun concert. Li agrada com pot passar de quasi no vocalitzar quan parla, a convertir la veu en un instrument més.

Acabem amb Sisa i 'Qualsevol nit pot sortir al sol' perquè amb la seva tendresa el transporta a una infantesa que no té gens idealitzada perquè "veníem d'una dictadura molt dura i tots érem molt pobres". D'aquella època neix la seva passió per la Real Societat. "Quan tens 10 anys ets del que guanyes", confessa i en aquella època qui ho feien era Arconada i companyia, encara que afegeix que també és força del Barça "i una mica de l'Espanyol", en homenatge al seu pare. I sí, porta malament les derrotes.

Podeu recuperar l'entrevista sencera aquí.

Segueix el canal de La SER a WhatsApp, on trobaràs tota la informació, esports i entreteniment: l'actualitat del dia i les notícies d'última hora, els millors vídeos i moments de la ràdio, entrevistes, reportatges i molt més.

Segueix el també pots tenir tota la informació de SER Catalunya al nostre canal de WhatsApp.