"Cugat volia ser feliç a qualsevol preu, necessitava focs d'artifici i alegria per no veure el que hi havia al darrere"

Girona

"Volia escriure sobre Cugat perquè entenia que tenia una vida literària, però quan vaig començar a rascar en la seva vida, vaig veure que de tot allò que ens explicava, moltes coses eren invencions. Com que la seva biografia ja era una novel·la, havia d'inventar un narrador que em permetés explicar la vida novel·lesca desactivant o utilitzant els elements de ficció en benefici propi", respon Jordi Puntí quan li plantegem si a l'hora d'escriure Confeti va dubtar entre pintar-lo com un mentider o bé seguir-li una mica la rosca.

Així iniciem una conversa que ens ha de portar a reviure la carrera d'un gironí nascut l'1 de gener de 1900 que volia viure cent anys i "ser feliç a qualsevol preu" i que, en l'intent, va deixar un rastre de fets inexactes i altres cuinats en la seva imaginació -el narrador els fica a la 'Galeria de Records Inventats'- que estaven tan millorats que, en boca de Cugat, es convertien en "versemblants".

Però no ho eren. No va descobrir Rita Hayworth, no va actuar amb Caruso ni es va asseure a la mateixa taula que Al Capone. Tampoc va ser el virtuós del violí que aspirava a ser, però sí prou llest i espavilat com per, amb la perruca, un somriure i una gran capacitat de detectar el talent, introduir la música llatina als Estats Units, colar-se en la indústria cinematogràfica i saber veure negoci en unes maraques o uns chihuahues.

Podria haver-ho fet en algun altre lloc que no fos els Estats Units? Puntí diu que no ho sap però sí que sap que els Estats Units i Cugat lligaven, fins al punt que afirma que, tot i néixer a Girona, en essència, era americà. Un home que preferia viure en hotels en comptes de fer-ho en una casa i que "necessitava constantment focs d'artifici i alegria per no veure què hi havia al darrere". Per això l'autor juga amb la imatge del confeti, sinònim de festa però també de decadència quan aquesta s'ha acabat.