Pilar Aymerich: "Soc nostàlgica, ploramiques i sensible, per això em dedico a la fotografia"
La veterana fotògrafa recull mig segle d'imatges icòniques en un nou llibre
Barcelona
‘La Barcelona de Pilar Aymerich’, editat per Comanegra, és un volum que aplega cinquanta anys de fotografies, un testimoni visual extraordinari dels canvis socials i culturals d’un temps i d’un país. La Pilar, que anava per actriu fins que el destí li va posar una càmera a les mans, amb les seves fotografies ha fet de Barcelona un gran teatre. Sempre amb la seva mirada femenina, sent testimoni de les lluites socials i dels personatges més rellevants de la cultura.
L’Escola de Teatre de l’Adrià Gual
La gran passió de la Pilar era el teatre. Per això, amb només disset anys, va començar a estudiar interpretació a l’Escola de Teatre de l’Adrià Gual. Allà va fer amistat amb persones que l’han acompanyat tota la vida. Entre elles, la periodista i escriptora Montserrat Roig, amb la qual va fer tàndem professional fins que la Montserrat va morir l’any 1991. “Vaig deixar el teatre per la precarietat en la qual vivíem”, afirma la Pilar, que va arribar a debutar com a actriu professional a les ordres d’Aldolfo Marsillach. “Vaig decidir marxar a viure a Londres a mitjans dels anys seixanta, i més tard ja vaig començar a treballar a l’estudi de fotografia del meu tiet”.
Sempre a peu del canó
La Pilar i la seva càmera han sigut testimonis de totes les manifestacions de caràcter social –sobretot les feministes, LGTBI i de reivindicacions obreres- un cop va morir Franco. Uns temps en què la policia no tenia cap mirament a l’hora de carregar. Tot i això, la Pilar mai va rebre gràcies al seu truc infal·lible: “sempre portava una polvorera a la bossa. Quan els grisos començaven a pegar, la treia i em pintava els llavis com si la cosa no anés amb mi”.
Un arxiu ple de celebritats
A l’arxiu fotogràfic de la Pilar Aymerich hi trobem els retrats de quasi totes les celebritats de la cultura catalana de l’època -només se li va escapar Salvador Espriu, que sempre li posava excuses relacionades amb la salut per no deixar-se fotografiar-. D’alguns, com la Montserrat Roig, l’Ovidi Montllor, la Maria Aurèlia Campmany o el Fabià Puigserver, en guarda un bon grapat, ja que formaven part del seu cercle de confiança i sempre que podia els hi feia una foto.
Però la Pilar també va aconseguir retratar a les personalitats més reticents a ser immortalitzats per la càmera, com va ser el cas de la Mercè Rodoreda: “recordo que la Montserrat em va demanar que l’acompanyés a entrevistar-la perquè a ella li feia molta impressió. Durant l’entrevista, jo no vaig dir res, vaig estar per allà voltant sense mostrar la càmera en cap moment. En acabar, quan vaig veure l’oportunitat, com sabia que a la Rodoreda li encantava la botànica com a mi, vaig començar a parlar amb ella de plantes. Va ser una conversa molt agradable. A partir d’allà, li vaig demanar si es deixaria fotografiar i em va dir que sí. Suposo que va acabar contenta perquè temps després em va demanar si li podia fer una altra sessió de fotos”.
