Juan Máñez: "Estic enamorat del Teatre Romea"

Barcelona

Corria l'any 1982 quan el Juan Máñez va deixar la seva feina en una parada familiar a La Boqueria per passar a formar part de l'equip tècnic del Teatre Romea. Tot gràcies a una trobada amb el Manel Salmeron –cap de sala del teatre Romea d'aleshores i mentor del Juan-, que li va proposar enrolar-se en aquesta aventura. Una aventura que ja fa més de quaranta anys que perdura. Una aventura que ha convertit al Juan en un cap de sala històric, en una persona molt estimada per tothom –actors, directors i sobretot pel públic- que passa pel teatre, i en el treballador més antic del Teatre Romea.

Predestinat.

El Juan sosté que estava predestinat a passar més de mitja vida vinculat al Teatre Romea. I té uns quants motius per creure-ho. Primerament, perquè ell va néixer cent anys exactes més tard –el 17 de juny de 1963- que la inauguració del teatre. També per una coincidència familiar força emotiva: el seu pare va marxar de casa quan el Juan era un nen, víctima de l'alcoholisme. Anys més tard, es van retrobar i van establir una relació molt cordial. Un bon dia, quan el Juan ja treballava al Romea, el seu pare li va ensenyar fotografies de la seva família paterna, la qual ell desconeixia. Entre aquest grapat de fotografies, el Juan va identificar un rostre que li era molt familiar: el de l'amo del Teatre Romea, en Fèlix Bohigas. Això va donar peu a tota sèrie de bromes: "Recordo que el fill del senyor Fèlix, el Lluís Bohigas, em feia la conya que jo havia entrat a treballar al Romea per endoll familiar. Jo li deia que no, que aquí havia entrat gràcies al Salmeron i ho havia après tot d'ell i dels altres tècnics. De fet, encara guardo les eines que em regalaven".

Com ha canviat!

Passejar pel Teatre Romea amb el Juan és com fer una visita guiada per una sala que ja no existeix. "Abans hi havia moltíssimes més butaques, però amb pitjor visibilitat. Cadascuna de les llotges estava dedicada a una personalitat de la cultura –Mary Santpere, Joan Capri o Josep Maria de Sagarra- i els actors tenien una finestreta per la qual seguir la funció entre cametes. Ara, en canvi, la segueixen pels altaveus des dels camerinos". Tot i que el Teatre Romea s'hagi remodelat –i falta feia, segons el Juan-, l'amor que desprèn quan parla d'ell es manté intacte: "Per mi és com un fill. La meva dona diu que estic més al teatre que a casa i té tota la raó".

Únete al canal de WhatsApp de la SER

José Sacristán, Los Morancos i el fantasma de la Xirgu.

Durant aquests quaranta anys, el Juan ha vist passar pel Romea a tota mena d'actors i actrius, i de tots en guarda un bon record. En especial del José Sacristán: "Sempre que s'acomiada de nosaltres es posa a plorar. Ens diu que tot i haver fet tantes obres de teatres, tantes pel·lícules i tantes sèries, enlloc el tracten tan bé com nosaltres". A més, també ens va explicar que Los Morancos van néixer aquí –la seva mare era la taquillera del teatre, el seu pare el mànager d'Antonio Machín i es van conèixer al Romea- i que la llegenda del fantasma de la Margarida Xirgu és ben cert! De fet, ell ha viscut diferents experiències que ho corroboren.

I ara què?

El Juan ja és avi i, després de quaranta anys al peu del canó, té ganes de jubilar-se i gaudir de la família. Calcula que en tres o quatre anys ho farà. De totes maneres, assegura que mai deixarà de venir al Romea ni que sigui a saludar als seus companys, comprovar que tot funciona a la perfecció i, si s'escau, renyar a qui correspongui perquè no ha canviat una bombeta que està fosa.