"Els jugadors també se senten protagonistes d'un conflicte que fa més de 70 anys que dura i que ha tingut conseqüències en termes de dolor de forma continuada"

Barcelona

Futbolistes com Benzema, Achraf Hakimi, Pogba, Mahrez, Salah, Fekhir o Kanouté han enviat els últims dies missatges de suport a Palestina, de record a les víctimes i de petició a les autoritats d'occident perquè actuin després dels últims atacs d'Israel a Gaza. Atal, defensa argelià del Niça, està sent investigat per la Fiscalia acusat d'apologia del terrorisme per difondre un vídeo d'un predicador i ha hagut de demanar disculpes a instàncies de l'alcalde de la ciutat francesa. A Alemanya, el Mainz ha apartat Anwar El Ghazi per expressar suport a Palestina amb una frase amb connotacions antisemites. I un diputat de la Unió Demòcrata Cristiana ha demanat que Mazraoui, del Bayern de Munic (segons recorda el diputat, "el que els Nazis anomenàven el club dels jueus"), sigui expulsat del país.

Alhora, el seu company israelià al Bayern Daniel Peretz s'ha posicionat a favor del seu país a les xarxes. Com el també porter del Madrid Thibaut Courtois, casat amb una israeliana. O l'exporter entre d'altres del Mallorca, que ha dit 'fill de puta' en cinc idiomes a Benzema per pregar per les víctimes civils innocents palestines a Gaza. Weissman, jugador israelià del Granada, ex del Valladolid, ha estat denunciat per un grup de ciutadans granadins i palestins per un possible delicte d'odi per les seves publicacions a les xarxes, on exaltava l'ús d'armes de foc i de bombes contra civils.

Aquestes reaccions, moltes d'elles viscerals, no encaixen amb el tòpic de que als futbolistes els costa mullar-se en tots aquells assumptes que trascendeixen l'esport. I reflecteixen alhora la tensió que es desprèn d'un conflicte enquistat després de més de 7 dècades.

Ens ajuda a entendre-ho el periodista i politòleg especialitzat en l'orient mitjà i el nord d'Àfrica Ricard González: "Els jugadors que s'han pronunciat ténen un vincle més o menys directe amb el que està passant: o bé per què són nacionals o parelles d'israelians, o bé perquè encara que no siguin palestins hi ha un sentiment de pertinença entre tota la comunitat de persones àrabs i fins i tot també de musulmans amb el poble palestí. No són observadors que ho veuen des de la distància sino que se senten protagonistes d'un conflicte que fa més de 70 anys que dura i que ha tingut conseqüències en termes de dolor de forma continuada".

Ricard González ens recorda que "amb l'ataca israel van morir 1.000 civils, i des de llavors han mort 2.000 palestins. La setmana passada va haver-hi un atac en què van morir molts israelians, però ara mateix, a dia d'avui, demà i demà passat les víctimes seran sobretot palestines. No crec que resar per elles sigui tirar més llenya al foc". També ens posa en antecedents abans que el conflicte tornés a la primera plana mediàtica: "Abans de l'últim atac a Gaza, en el que portem d'any havien mort més de 200 palestins. És a dir, més d'un palestí al dia: la xifra més alta en 15 anys. Això aquí no arribava, però als mitjans àrabs se n'han fet ressò cada dia i ajuda a explicar les tensions que comentem".

Únete al canal de WhatsApp de la SER

I aprofundeix en per què passen les dècades i el conflicte continua sense resoldre's: "El conflicte s'ha anat enquistant perquè una de les dues parts, Israel, ha anat guanyat batalles fins a creure que era invulnerable i no li calia fer la pau amb els seus enemics, sino que directament els podia ignorar. Això ha estat una greu errada: un conflicte que als anys '90 semblava que estava camí de poder-se solucionar, després hi ha hagut una manca de voluntat política i es va deixar que s'anés podrint com una ferida que es va infectant. I arriba un moment que no la pots ignorar més".

No és tan senzill, en un context com aquest, posar etiquetes de bons i dolents: "És un problema que des de petits ens posen unes ulleres de veure el món que sovint no ens ajuden a entendre els problemes: en la majoria de conflictes no hi sol haver un personatge bo i l'altre totalment dolent. És més complex, i tots dos bàndols han comès atrocitats en 70 anys". Però Ricard González és clar a l'hora d'assenyalar qui incompleix les resolucions internacionals: "Dit això, actualment la legalitat internacional diu que Israel està ocupant Palestina, que és una ocupació il·legal i que se li hauria de posar fi. Les Nacions Unides ho diuen des de fa dècades, simplement Israel s'ha negat a aplicar aquestes resolucions i com que Estats Units és el seu amic, a diferència del que fan a Ucraïna, han fet la vista grossa. Però des de la legalitat internacional és indubtable que Palestina té dret a tenir el seu propi estat i Israel no ho ha permès"

També s'encarrega de recordar quin ha estat el paper d'occident quan li demanem per la petició de Salah, davanter egipci del Liverpool, de demanar a la comunitat internacional i al Primer Ministre Britànic que també hi prengui cartes: "La majoria d'estats i de polítics es mouen dins d'una lògica de poder, i en aquest cas qui té el poder és Israel sobretot gràcies a la seva aliança amb Estats Units. Per tant, els líders europeus han tingut un posicionament proisraelià per poder-se congraciar amb Estats Units. Després de tants anys de fer seguidisme, demanar ara que facin un gir demostra certa innocència però bona voluntat".

La Premier League també ha emès un comunicat en què condemna la violència als dos costats, fet que ha contrariat a Israel: "El projecte sionista té un punt que és colonial, que és arrabassar les terres als palestins que hi vivien. I això ressona més als països que han patit el colonialisme dels europeus. Israel està acostumada a quea  nivell polític occident li doni un suport internacional, mentre que a la resta del món passa al contrari. Per això quan Israel veu una nota com la de la Premier League que no reflecteix el suport incondicional sent que ha de pressionar perquè canviï de línia, perquè a més creu que ho pot aconseguir. A més, li ha anat bé i li ha funcionat durant molts anys".

I Ricard González fa un èmfasi especial a l'hora d'analitzar com actuen els clubs i els polítics alemanys: "Alemanya té moltes culpes a expiar: en part el problema de Palestina s'intensifica arran de l'holocaust. A Alemanya hi ha molta sensibilitat perquè hi ha una gran consciència de culpa pel seu passat que els empeny a intentar ser els més proisraelians. No ho hem vist només en l'actitud dels clubs, també la presidenta de la Comissió Europea Ursula Von der Layen va anar a Israel a donar un suport incondicional fins i tot als bombardejos de població civil palestina i altres polítics com Josep Borrell li van haver d'esmenar la plana i dir-li que no tot és legítim en una resposta a un atac per molt brutal que hagi estat, i que no es poden cometre crims de guerra".

Això no vol dir que tots els jugadors que s'han pronunciat ho hagin fet de forma encertada, però sí que hi ha casos en què han molestat les simples opinions diferents: "Tots els posicionaments públics que tiren més llenya al foc no són especialment constructius. Però hi ha casos en què s'ha criticat a jugadors per expressions legítimes de la seva opinió".