Del cilindre de cera al Walkman: una reflexió sobre la fragilitat dels suports
Al Museu de la Música hi ha la mostra 'Escoltar amb les mans' sobre l'obsolescència d'aparells com el casset o el gramòfon i la pèrdua de referents

REPORTATGE. Escoltar amb les mans
11:34
Compartir
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
Barcelona
'Escoltar amb les mans. Suports Obsolets. Missatges Efímers' és una exposició que parla de l'obsolescència i la fragilitat dels suports analògics d'escolta i gravació. Ho defineix així el mateix comissari, Ferran Fages, compositor i improvisador, que ens acompanya al 'Tot és comèdia' en aquesta visita pel Museu de la Música. L'encàrrec li ve de la mà de Jordi Alomar, director del museu de la música: "neix de la relació paradoxal entre el fet que molts suports pensats per preservar la música, el pas del temps sobre ells suposa el seu desgast i la pèrdua de referents. Quan això passa es perd la finalitat original de gravar música. Com gestionem aquest oblit, i més ara, que en l'era digital sembla impossible?" es pregunta Alomar abans de començar aquest recorregut, que comença amb una exposició de vinils, cilindres de cera, discos de pedra, acetats i cinta magnètica.
Dividida en tres grans àmbits, la primera se centra en el context històric i fa un recull dels aparells i dispositius que van anar apareixent. "L'exposició vol parlar de què va significar per a la societat l'arribada d'aquesta tecnologia tan revolucionària. Va canviar la nostra manera d'escoltar música", comenta Fages. Abans de l'aparició d'aquests formats (la cinta, el cilindre, el CD més endavant...) "la música era immaterial i invisible". Hi havia partitures en mans d'uns pocs i transmissió oral. Per tant quan arriba la manera de fer objecte aquest so, es dona una fisicalitat a la música. "Amb els cilindres de cera va néixer la primera indústria musical que és la que ha de decidir què s'enregistrava i què no", i afegeix que d'aquesta època ve l'herència que tenim ara dels 3 minuts aproximadament de duració de les cançons, a causa de la capacitat que tenien aquells suports. "No és fins a l'arribada del CD, a finals dels 80, que ja podem començar a enregistrar més de 3 minuts de música".


Un dels temes que precisament tracta l'exposició és: què gravem i què no? Perquè enregistrar no és un procés fàcil ni barat, en aquella època. I de tot el que perdura amb el temps: com ho classifiquem, on i com ho conservem? A l'exposició 'Escoltar amb les mans: suports obsolets, missatges efímers' també hi ha un petit homenatge a la ràdio: "perquè a partir dels anys 20 és el motor de canvi de tot el que hi ha a l'exposició. La ràdio democratitza la música, els gramòfons fins llavors només estaven a casa d'uns pocs, els que se'ls podien permetre", explica el comissari Fages.
Arribem llavors a una part més conceptual de la mostra: les problemàtiques dels suports analògics. "Però l'agent més corrosiu no és ni la humitat que es carrega els cilindres de cera ni els recipients on es guardaven els vinils, per posar uns exemples. No. L'agent més corrosiu som les persones", apunta Fages, just davant d'un panell i objectes que recorden la Disco Disolution Night en aquesta mostra. La gran majoria de les peces exposades s'acompanyen d'un codi QR que permet als visitants escoltar com sonen els originals. A l'exposició, per cert, hi ha un disc de Raimon que ve de Ràdio Barcelona, i que serveix d'exemple per contextualitzar la censura de l'època franquista.
Arribats a aquest punt, l'exposició planteja una nova reflexió: "Tots aquests suports han perdurat fins ara, però el veritable problema són els aparells per reproduir aquests suports. La vida útil d'un disc de pedra o un vinil sovint és superior a l'aparell. I ara cada cop queda menys gent que sigui capaç d'arreglar-los quan s'espatllen". La part final d'Escoltar amb les mans està dedicada a tres grans obres emblemàtiques que resumeixen a la perfecció el camí fet fins aquí. Es tracta de 'I am sitting in a room', d'Alvin Lucier; 'The desintegration Loops' de William Basinski; i 'The vinyl coda', de Philip Jeck. S'ha de destacar també que en tota l'exposició no hi ha àudios que sonen, ni vídeos que t'envaeixen... sinó que tot són diferents nivells de lectura i en tot cas els QR que t'ofereixen escoltar si vols. Els caps de setmana és possible fer unes audicions d'aquestes tres peces al museu, per gaudir de la música amb tots els sentits.
La mostra es pot veure fins al 10 de desembre.

