El Museu de les Arts Escèniques que amaga els vestits de la Caballé i un dit de Calderón de la Barca
La plataforma 'Per un nou MAE' reclama una nova seu per al Museu de les Arts Escèniques, que fa 30 anys que no la té
REPORTATGE Museu de les Arts Escèniques
13:10
Compartir
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
Barcelona
A la plaça Margarida Xirgu de Barcelona hi ha l'Institut del Teatre, per on han passat actors, actrius, ballarins i dramaturgs molt importants del país. Però el que no tothom sap és que al soterrani hi ha un dels magatzems del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Hi hem baixat acompanyats de l'Anna Valls, la seva directora. En aquest edifici hi ha dos magatzems com aquest, de 300 metres quadrats cadascun, i després tenen una nau industrial a Montcada i Reixac de 200 metres quadrats, on hi tenen gairebé tota la col·lecció de vestuari. Però posem-hi xifres: què conserven, al museu de les arts escèniques? Doncs un milió de fotos, mil vestits, 16 esbossos, uns 500 teatrins o maquetes d'escenografies, 600 titelles 600, i uns 150.000 programes de mà, per citar alguns exemples. Us deixem veure aquí un dels esbossos dels teatrins, en aquest cas de finals del XIX.
Però no acaba aquí això. També tenen un centenar de manuscrits del segle d'or espanyol, entre els quals peces de Calderón de la Barca ('El agua mansa'), i fotografies. Comptant tot el que ha dit l'Anna, el museu engloba 150 anys d'història de les arts escèniques a Catalunya. Ara bé, el més antic, és un llibre de 1501. Amb molt d'orgull, l'Anna ens ensenya un dels vestits de la gran soprano Montserrat Caballé, que va morir l'any 2018 i que l'última òpera que va interpretar amb el vestit que tenen al magatzem, 'Enric VIII'. "Just abans de la pandèmia ens van oferir aquesta col·lecció de vestits de la soprano, dels 7 vestits que hem comprat, 6 els va dur al Liceu en alguna de les seves òperes", explica la directora, que xifra en 3.500 euros el preu per totes les peces.
Al museu també hi ha una important col·lecció de titelles, tant de titella de guinyol -que és una col·lecció molt gran del Didó-, com de titella català, concretament la col·lecció de la família Anglès. La peculiaritat del titella que ens ensenya és que té peus. Era del Didó i segons explica la història, era molt escènic i asseia al seu teatret aquest titella de manera que els peus quedaven fora, i era el que presentava l'espectacle. L'anomenaven el Putxinel·la. Està fet de fusta, tallat a mà, no pesa massa, "ara els titelles els fan amb fibra de vidre, que pesa menys i així els titellaires no acaben amb tendinitis" raona. "A Catalunya ens hem quedat amb un gènere que és per nanos, en canvi, a altres llocs d'Europa s'han conservat els titelles en espectacles per adults", respon quan li preguntem per si han passat de moda els titelles.
Una altra de les peces que poden veure's al MAE són els teatrins i les maquetes d'escenografies. Estan fetes amb tant de detall que impressiona. Una de les maquetes que podem veure exposades és la de Jaume Respall, un "operòpata" com l'anomena l'Anna Valls, "perquè era un malalt de l'òpera: quan no hi havia programació al Liceu, ell construïa una maqueta en petit de l'escenografia i l'exposava en aquesta maqueta que deu fer 60x50x70 als seus amics". Una passada. D'aquestes rèpliques en miniatura de les escenografies de Mestres i Cabanes (amic de Respall i en qui s'inspirava l'operòpata), l'Anna diu que en tenen 200. Totes estan fetes de cartó i paper, fins i tot, alguna amb alguna capsa de llumins. Aquestes maquetes no s'han de confondre amb els teatrins, que estan fets a escala real i que serveixen per dissenyar l'escenografia amb les mesures de veritat. N'és un exemple la fotografia que hi ha més amunt, d''El vaixell fantasma'.
Una de les peces més icòniques del MAE és ni més ni menys que un dit del Calderón de la Barca. Es veu que quan els arriba, segons havia deixat escrit el notari, en teoria es tractava d'un dit de la mà. I per què diem 'en teoria'? Doncs perquè durant la pandèmia, van compartir una imatge a les xarxes i un antropòleg es va posar en contacte amb l'equip de l'Anna per dir que, segons el seu coneixement, allò no era un dit de la mà sinó del peu. I efectivament, l'estudi li va donar la raó. "Té menys glamur", bromeja l'Anna, "però el que sí que és, és un dit del Calderón".
