Plec de lectura 8. Pere Gomila

Maó

Pere Gomila Bassa (Alaior, 1954)

Figura cabdal de la literatura menorquina contemporània. Des del temps de la transició a la democràcia no ha deixat de ser un actiu impulsor cultural i un potent creador i difusor literari. Lluitador per la recuperació de la llengua catalana i de la nostra literatura. Amb la idea d'integrar música, teatre, arts plàstiques i literatura en diàleg permanent, ha participat en els grups artístics Els Mussols i Traginada, i d'ençà de la primera edició del festival d'art i poesia Illanvers, el 2004, n'és un dels organitzadors principals anys rere any. Col·labora a la premsa menorquina, especialment amb escrits sobre cultura catalana. Com a poeta, és autor de llibres com Regió afòtica (Ed. Moll, 1978), Tannkas (Druïda, 1980; Petit Format-IME, 2000), Cristalls (Xibau-IME, 1984), Els colors de l'edat (Xibau-IME, 1992) i Geografies del vent (Arrela, 2015). Mai ha refusat de col·laborar generosament amb iniciatives de finalitats socials, així que té nombrosos textos publicats en antologies, revistes i llibres col·lectius. La seva és una obra densa, ambiciosa i oberta a diversitat de formes, de gran qualitat, rigor i perfecció.

Obrim les portes

per mostrar-los silencis

i omplim estances

Únete al canal de WhatsApp de la SER

de golg, de mots i càntics

i viatgem pels cossos!

(De Tannkas, 1980)

Així que ve la nit i els estels ballen

kem vaga seure en el portal de casa

i, tot pensant, debar que el temps s'escoli

avall, avall, com un estrany prodigi.

com si fos tot una cosa ben simple...

Després el fred tot penetrant pels porus

em fa aixecar i ben cofoi somriure

i és quan llavors, sense saber-ho, em vénen

unes ganes de córrer irreprimibles

carrers amunt, places amunt, afores,

com si em tornés un animal salvatge.

I resto així potser una bella estona

abans que el llit em torni tot el fastic

d'un dia més, com una fuetada.

Ha estat un punt molt breu de meravella.

(De Regió afótica, 1978)

Atura jorn la nau que solitària

Ag'ullprèn del cor d'aquesta mar llatina

en l'embat nou que torna al vell i frisa

de saber tot el goig d'un reducte lentíssim

en l'instant breu que tot sembla acabar-se.

Tornar? Venir? Anar sense desig

perquè l'esforç es marceix com la rosa,

perquè ni el nou no és nou ni el vell s'acaba

i ens sorprenem com aquell de la Pedra

o, enllà del mar, d'aquell grec que s'espanta

de saber el món que envolta les dreceres.

No res és nou i tot és nou de sobte

i el vell no és vell que riu potent encara

Į, tanmateix, com ens provoca el Limit

i com, tossut, sempre el cor afalaga.

(De Cristalls, 1984)