Plec de lectura 6. Joan Mir i Mir

Maó

Joan Mir i Mir (Maó, 1871-1930)

Després d'una primera etapa d'activisme en l'Església catòlica, cap al 1897 passa al camp del cooperativisme, l'espiritisme i la maçoneria, de gran pes a Maó. Entre 1898 i 1915 publica el periòdic El Porvenir del Obrero i inicia el seu trajecte cap al pensament anarquista amb un ampli corpus teòric de lliurepensador. És el principal promotor de l'Escola Lliure (moderna, laica i racional). Crea la Federació Obrera de l'Illa de Menorca, la primera experiència d'un sindicalisme de classe; i és el motor del moviment anticlerical de principis del segle XX. El 1915 romp amb l'anarquisme a causa de la defensa de la neutralitat en la I Guerra Mundial. El 1917, plenament transformat, es reintegra a l'Església catòlica, tomba cap al republicanisme moderat, i abandona la reivindicació obrerista per defensar una idea de cultura regionalista, que cristal·litza en la creació de l'Associació Menorquina de Nostra Parla (1923-1924), de la qual és el president. Per a il·lustrar aquesta figura polièdrica, hem escollit dos escrits que abasten un mateix fet i que mostren l'evolució de Joan Mir.

La paz social. Joan Mir i Mir.

El Porvenir del Obrero. 3/06/1904

Desde que los obreros se van haciendo fuertes, desde que demuestran no querer continuar aguantando resignados el hambre y la fatiga excesiva y la ineducación y el irritante desprecio de los poderosos, desde que sus justificadas protestas han venido a constituir una amenaza para la explotación inicua y para los injustos privilegios, he aquí que una multitud de excelentes personas, que nunca se habían preocupado por el malestar de los trabajadores, que habían permanecido indiferentes ante los horrores de la miseria, ahora les da por enternecerse y por ejercer de filantropos predicando la paz y el orden social.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Pero no quieren la paz y el orden dentro de la justicia, no claman por el remedio a los males que los trabajadores sufren; solo quieren que es- tos callen, que renuncien a sus naturales derechos, que dejen disfrutar tranquilamente a los detentores del patrimonio universal. Pretenden que los expoliados callen, para que los expoliadores vivan más a gusto. Les molesta el ruido de los que reclaman el derecho a la vida y al bienestar, pero no tienen una palabra de reproche para los que se niegan a reconocer estos sagrados derechos y con su obstinación causan la desgracia de la mayoría de la especie humana.

Ciertamente es un mal muy grande la guerra de clases; pero el mal está precisamente en que esta guerra sea necesaria, desde el momento que, contra toda justicia, existen diferentes clases de hombres, los unos en posesión de todos los privilegios, los otros víctimas de todas las miserias. El ideal revolucionario es el reinado de la paz social como consecuencia de la desaparición de las diferencias injustas, odiosas, generadoras de todas las desdichas. Lamentar el efecto, que es la lucha de clases, y no procurar destruir la causa, que es la injusticia reinante, es demostrar mucha falta de lógica, o mucha sobra de mala intención.

Actualmente al trabajador no se le concede más derecho que el de resignarse, contentándose con lo que le quieran dar: trabajo, cuando conviene a los intereses del industrial o del propietario; y cuando el trabajo falta tienen el derecho de morirse de hambre o de pedir limosna. Tienen derecho a esperar, y cuando más a pedir, y este derecho no corresponde un deber de los privilegiados: éstos no vienen obligados a dar [...] Pero como para recibir una limosna no basta ser pobre, sino que también es preciso haber perdido la dignidad, resulta que los obreros no quieren conformarse con este derecho teórico; ni aun cuando se conformaran les sacaría de apuros, porque la predicación de la caridad es muy ruidosa, pero su realización es modestisima [...] Tras tantos siglos de predicación cristiana, ninguno de los grandes males de la humanidad se ha remediado por la caridad de los de arriba, ni por la resignación de los de abajo.

Si la actualmente orgullosa clase media hubiese sido siempre tan partidaria de la paz y el orden como ahora se demuestra, aun se la denominaría el estado llano y continuaría sujeta a las vergonzosas vejaciones del feudalismo. No fue resignandose, ni confiando en la generosidad del clero y de la nobleza como se emancipó, sino rebelándose airadamente y mostrándose implacable en la sangrienta revolución con que terminó el siglo diez y ocho. Pero los tiempos han cambiado. Los revolucionarios de entonces ahora son gubernamentales, porque tienen los gobiernos a su servicio; quieren que se respete el orden que han establecido en provecho propio; pretenden que los proletarios, los actuales plebeyos, se resignen a lo que ellos no supieron resignarse. Los hijos de la revolución de ayer condenan hoy los procedimientos revolucionarios [...]

Somnis i realitats. Joan Pagès.

La Voz de Menorca. 19/12/1919

He conversat amb un vell comunista. Anys enrere havíem llegit junts La Conquista del Pan, discutint cada tros i arranjant a sa nostra manera lo que havia de ser i lo que cadascun havia de fer dins aquella hermosa organització explicada per en Kropotkin.

En es meu antic company no li acabava de fer s'article de sa gallina dels ous d'or, perquè, allò que ell diu: - I noltros perquè hem conservat ses Indústries en els amos o patrons? ¡Que rebentin ells i elles! Noltros hem de mirar per noltros, per els treballadors, i no per els altres.

- Noltros, li he respost, hem de mirar per tots. Sa societat avui està mal organitzada i se fan moltes injustícies. Noltros la volem arranjar, no per benefici dels uns o dels altres, sinó perquè se millorin tots, tenint els qui avui son burgesos els mateixos drets que els qui són proletaris, perquè dintre de sa nostra societat no n'hi haurà de proletaris ni de burgesos, sinó que tots seran homos lliures, amb iguals drets i obligacions iguals.

-Però, per arribar a açò, bé haurem de destruir lo que avui està establert.

- Hem de destruir lo dolent i conservar lo bo. No hem de tornar endarrere, no mos hem de quedar despullats, no mos hem de deixar perdre cap de ses avantatges de sa civilització. Per lo contrari, necessitarem més civilització que mai: més maquinària, més electricitat, més vapors i ferrocarrils. Lo que ara féssim malbé, després mos faría falta.

- Tota sa riquesa del món i tots els instruments des treball ara estan en mans dels burgesos ¿que no els hi hem de prendre?

- Si que els hi hem de prendre, perquè és nostro, de tots, i perquè en farem un més bon ús. Per lo mateix, si ho hem de prendre i ha de ser nostro, no ho facem malbé. Costa molt d'organitzar una fabricació qualsevol i de distribuir els productes. Tota s'organització industrial i comercial que avui tenim ha estat obra de molts de cents i de mils d'anys, havent-hi contribuït ses més grans intel·ligències de sa raça humana. Si de cop ho destruíssim ¿quants anys i com a què de treball no hauríem de menester per a tornar-ho a tenir tal com avui en dia?

-Està bé; que no es destrueixi res; però, prenint-lis com més prest millor, perquè, en mans des nostros contraris, serveix per fer-nos mal a noltros i per a mantenir totes ses injustícies socials.